divendres, 22 de març del 2024
Un discurs ple de llum amb una ombra
dilluns, 12 de febrer del 2024
Sobre la immigració
dimecres, 31 de gener del 2024
Podemos, l'esquerra i l'espanyolització de Catalunya
dimarts, 16 de gener del 2024
Sobre la immigració
dissabte, 6 de gener del 2024
Israel, l'islam i el feminisme occidental
dijous, 14 de desembre del 2023
La guerra de Israel contra Hamas i l'islam en Occident
dissabte, 2 de desembre del 2023
Què fer?
La setmana passada, en una entrevista sabonosa en la TV3 d'ús exclusiu d'ERC, Pere Aragonès va convidar JuntsxCat i la CUP a incorporar-se a la taula de diàleg de la que tres anys enrere va fer fora als primers amb maneres molt dolentes. Aquest gir copernicà vol dir que, com tothom sap, la taula de diàleg no ha estat mai més que una quimera, una andròmina a la golfa d'ERC; que l'única taula amb perspectives d'aconseguir alguna cosa és la taula de negociacions a Ginebra; que ERC i el govern no hi pinten res; i que Pere Aragonès ho sap; per això tracta desesperadament de fer quelcom, no importa què, per tal d'enganyar l'opinió fent veure que té alguna cosa a dir en el conflicte entre Catalunya i Espanya.
Amb la finalitat de mitigar el ridícul del paperot d'Aragonès i, de pas, tractar d'afeblir la posició de Junts a les negociacions a la ciutat de Calvin i Rousseau, Pedro Sánchez anuncia que, als pròxims dies tindrà una trobada amb el MHP Aragonès. No se sap de què parlaran perquè tothom està assabentat que les coses que importen es discutiran a Ginebra i no a la Generalitat car, es posi com vulgui Pere Aragonès, el legítim president de Catalunya és Puigdemont.
diumenge, 22 d’octubre del 2023
Més sobre la guerra entre Israel i els àrabs
dimarts, 10 d’octubre del 2023
La guerra de Déu
dissabte, 30 de setembre del 2023
Investir en fals?
Ramon Cotarelo
La fallida investidura de Feijóo ha estat una mena de litúrgia parlamentaria. Com si, l’inici de la legislatura requerís una cerimònia sacrificial i el candidat gallec hagués acceptat el rol de víctima propiciatòria. A l’endemà del 23 de juliol tothom sabia que passaria el que ha passat. Fins i tot, el rei que, en anomenant Feijòo candidat, era, suposo, conscient que engegava una comèdia el final de la qual l'era conegut. Cap spoiler.
El monarca haurà d’anomenar un altre candidat
per a una segona comèdia, però en aquesta ocasió potser una tragèdia. El que té
de fascinant el moment és que deixa només dos personatges en l’escenari, els
presidents Sánchez i Puigdemont. “Segons fora”, com diuen al box. Com quan, als
temps antics, dos exèrcits dirimien la contesa mitjançant un duel entre els respectius
caps.
El president Sánchez té prou talla política
per afrontar aquestes converses. Les dues qüestions més emmetzinades,
l’amnistia i l’autodeterminació, són dues mines. Li cal neutralitzar-les si vol
evitar noves eleccions. Però té el temps en contra, car hi ha un termini el 26
de novembre. I també el seu tarannà ultranacionalista. Al capdavall, sense
dubte, unes noves eleccions és una opció per considerar, atès que la seva
campanya electoral seria patriòtica i segurament s’imposaria sobre el seu rival
perquè li robaria el discurs.
Al seu torn, l’altre contendent, el MHP
Puigdemont, és també un animal polític gairebé en estat pur i, per tant, digne
adversari de l’espanyol. Al seu costat, tots els altres són comparses. Aquesta
posició carismàtica reconeguda per tothom (a més dels set diputats de JxC) és la
que ha forçat les concessions fetes per l’estat fins aleshores
Tots dos contendents estan molt igualats en la
seva capacitat de condicionar el gobierno. Tots dos es juguen el seu lideratge
a dins de llur país. Per descomptat, el president Puigdemont, tot com Sánchez,
pot provocar noves eleccions i, també com Sánchez, fer una campanya patriòtica
que permetria a Junts recuperar la seva hegemonia al si de l’independentisme
La posició que defensa el president Puigdemont
té una zona minada que és la DUI. Si hi ha, com sembla que hi n’haurà, una llei
d’amnistia, l’1-O no és cap delicte i el que toca és aplicar el seu mandat. Tot
el que no sigui això serà vist com una concessió. Atès que hi ha el termini
peremptori del 26 de novembre i que l’obtenció de l’amnistia és una necessitat
urgent per a milers de persones, suposo que el més probable serà un acord que
deixi l’autodeterminació al llimbs del document signat per les tres forces
independentistes.
Aquest compromís permet la investidura del
candidat Sánchez, però es poc probable que sigui acceptat per l’independentisme
al carrer. No s’entén que, 48 hores desprès que el president Puigdemont digués
que les propostes d’ERC no li concernien, aparegui aquest document. O sí que
s’entén en termes de preservació de la partitocràcia. Hagués estat més adient
especificar la imprecisa obligació de “treballar per fer efectives les
condicions per a la celebració cel referèndum”. Posar terminis clars, determinar
mitjans (reconeixement del mediador estranger), crear òrgans ad hoc per
a gestionar les “condicions per a la celebració”. I encara, no hi seria prou
per callar les crítiques independentistes més radicals i, sobretot, les dels
partidaris de la vigència del mandat de l’1-O davant aquesta darrera rendició
partitocràtica.
Aquesta acció comuna sembla brollar del
fetitxe de la unitat, de la idea que val més la unitat que la independència. Per
part d’ERC li permet netejar la seva imatge claudicant; per part de JxC, el
compliment del seu vaticini que no es podrà assolir la independència sense
l’ERC quan la veritat és l’inrevés. És molt significatiu que JxC renunci a anar
a noves eleccions que, en qualsevol cas, enfortirien la seva posició en
Catalunya, a canvi de preservar una unitat d’acció fictícia i, per tant,
estèril.
El resultat serà probablement una nova
decepció de la gent, una nova ruptura entre l’independentisme popular i
l’institucional, una pujada de l’abstencionisme i una davallada, potser
definitiva, del carisma del president Puigdemont.
dimarts, 25 de gener del 2022
Nova pausa provisional de Palinuro
dilluns, 24 de gener del 2022
La purga
En un primer moment van dir que no en sabien res; després, que sí que ho sabien, però que eren altres temps; després van acceptar una petita reforma del privilegi tot deixant-ho vigent; després ho van abolir; després van recordar que era un acord de tots els partits; després van escampar merda a tot arreu. Ha estat una resistència numantina a reconèixer la corrupció del partit..
Catalunya sencera, les institucions polítiques, els mitjans de comunicació, les organitzacions de la societat civil, bona part del teixit empresarial, el sistema educatiu, estan dominats pels partits polítics. És un sistema d'apropiació de les eines fonamentals del país. Els partits se'ls reparteixen segons els darrers resultats electorals per un spoils system o sistema d'espolis. Els partits ho són tot. Avui s'ha fet públic el fastigós privilegi de les llicències d'edat. Demà podria conèixer-s un pla per fer els càrrecs públics hereditaris, com va fer l'emperador August amb els senadors. Sembla una miqueta exagerat, oi? Tanmateix, el nepotisme, l'alegria amb la qual els partits endollen amics, clients i familiars en les administracions públiques a tots els nivells, està en aquesta línia, la línia del partit. Sobretot en la línia del partit que es veu i vol com "hegemònic".
El que cal, doncs, és salvar el partit. Cal aturar l'onada d'indignació que ha provocat la revelació del privilegi. Aleshores les dues màximes autoritats molt avergonyides semblen posar-se al capdavant de la protesta i exigeixen que s'investigui aquesta conxorxa. I no només a la mesa del Parlament, sinó a qualsevol altre àmbit d'acció del partit. Caigui qui caigui. Una purga a l'estil estalinista. Abans se cercaven trotskistes o titistes; aleshores, partidaris i/o responsables del privilegi de les llicències. Els caps de turc. La finalitat és fer un gambit per servar la puresa del partit i tornar a la propaganda dels vuitanta anys sense corrupció.
El problema és que aquest cas palesa que la corrupció és inherent al sistema partitocràtic. Els partits que patrimonialitzen les institucions públiques i la societat civil al servei de llurs interessos de partit i no de país són l'essència mateixa de la corrupció.
diumenge, 23 de gener del 2022
Obeir o no obeir
dissabte, 22 de gener del 2022
Blindatge perforat
divendres, 21 de gener del 2022
La dignitat del Parlament
dijous, 20 de gener del 2022
L'ètica de l'alcaldessa
dimecres, 19 de gener del 2022
El discurs del perdedor
dimarts, 18 de gener del 2022
La corrupció legal
dilluns, 17 de gener del 2022
Si el "pròfug" torna, trona
Com que "si torna"? No havia dit el president Sánchez el 2019 que, en cas de ser investit president del gobierno, es comprometia a agafar al "pròfug" president Puigdemont i portar-lo davant la justícia? Al millor estil del Far-West. I encara no hi és! La Fiscalia General, a la que el president espanyol considera una mena de cerca-recompenses a les ordres del gobierno, no ha reeixit a la seva missió i el pròfug és encara on the run.
Que ni se'l passi pel cap tornar, però, perquè, amenaça ominós el ministre Iceta, "haurà de fer front a les conseqüències" dels seus actes. Això és una ximpleria. Les conseqüències dels propis actes són inevitables; sempre. Les responsabilitats són una altra cosa; s'assumeixen o no.Sospito que l'advertència d'Iceta és més una amenaça perquè dona per suposat que les conseqüències de la tornada seran dolentes, judicialment dolentes.
Tanmateix, el MHP Puigdemont està pendent d'una decisió del TJUE que pot tornar-li la seva immunitat parlamentària. I com a ciutadà de ple dret de la UE podrà anar on vulgui, atès que les sentències del TJUE tenen caràcter vinculant en tots els països de la UE.
Pot ser que el ministre Iceta tingui la intenció de desobeir la decisió de l'alt tribunal?
O, més bé, és un intent d'esglaiar el president Puigdemont i fer-li renunciar a la tornada per tal d'estalviar al gobierno el tràngol de conviure amb el "pròfug"?
Tothom ha de fer front a les conseqüències dels seus actes. Fins i tot, els ministres.